47a RENOVACIÓ DE LA FLAMA DE LA LLENGUA CATALANA
Amb assistència de membres de l’ANC, Súria per la Independència, es va celebrar a Prada del Conflent la 47a renovació de la Flama de la Llengua Catalana.
Què és la renovació de la Flama?
La renovació de la Flama de la Llengua Catalana és un esdeveniment anual amb caràcter reivindicatiu, i alhora festiu, que organitza cada any una entitat o grup d’entitats i clubs excursionistes de la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya (FEEC). L’any 1968, amb motiu del centenari del naixement de Pompeu Fabra, l’excursionisme català organitzà un acte reivindicatiu que consistia a encendre una flama a la seva tomba de Prada de Conflent i dur-la a peu fins al monestir de Montserrat, on atiaria una llàntia que cremaria durant tot l’any. Aquesta activitat, que s’organitza ininterrompudament des de 1970, vol refermar -any rere any- la voluntat d’un poble per mantenir ben viva la llengua catalana tot fent un homenatge a Pompeu Fabra. L’activitat consisteix a renovar anualment la simbòlica Flama de la Llengua Catalana, que crema a l’atri de la basílica de la Mare de Déu de Montserrat sota el lema: “L’encengué la fe, la portà l’esforç i la manté la voluntat d’un poble”.
Podria semblar que actualment en una societat on els alumnes ja estudien en català i amb les cotes de normalització lingüística a què s’ha arribat -en zones del país amb més èxit que en altres- no caldria fer aquesta mena d’actes, però la dura realitat ens diu que amb lleis Wert o amb partits polítics que menyspreen la llengua del país i castiguen la immersió lingüística convé estar amatents i continuar renovant la flama de la llengua any rere any.
Igualada acull enguany els actes de renovació de la Flama i és per això que les entitats Al pi nisme Club Esportiu, Flama del Canigó d’Igualada, Òmnium Cultural Anoia i l’Ajuntament d’Igualada, eren els organitzadors dels actes juntament amb el Casal del Conflent de Prada.
Hi havia diverses modalitats per a triar i poder assistir a la festa. Un autobús de dos pisos, el “Pompeu Fabra”, en memòria d’aquest lingüista i patriota català, va obrir camí dissabte al matí per fer un cap de setmana complet; d’altres en cotxes particulars; un altre autobús va partir de la capital de l’Anoia diumenge a primera hora del matí, així com també ho féu un autobús organitzat per Esquerra Republicana de Catalunya d’Horta-Guinardó. També foren molts els catalans de la Catalunya nord que ajudaren a la festa tot fent costat al Casal del Conflent, que és l’ànima de l’organització a Prada. Cal destacar la presència del grup de Ball dels Cercolets i els Geganters d’Igualada amb el seus propis grups de músics, i del grup de castellers els Nyerros de Conflent que van amenitzar les dues desfilades que vam fer per la població.
Prada
Prada és la capital de la comarca del Conflent a la Catalunya Nord que té una població similar a la de Súria. El seu creixement demogràfic es deu sobretot a la funció de centre comercial que exerceix la població: mercat del dimarts, administratiu (cap de sotsprefectura que comprèn tot el Conflent i part de la Cerdanya) i docent (col·legi de segon ensenyament i Liceu Renouvier, que acullen alumnes de la comarca i fins d’Andorra), a part de l’oferta turística pel seu interès històric i cultural.
Castell de Montlluís
L’autobús sortit d’Igualada a les vuit del matí del dissabte dia 30, va fer una parada per esmorzar a Montlluís, a l’alta Cerdanya, davant la imponent fortalesa homònima. Aquest castell fou fet construir el 1679 per Lluís XIV, perquè defensés la nova frontera fixada pel tractat dels Pirineus (1659) davant l’hostilitat de la població autòctona nordcatalana. Al cap d’una hora arribàvem a Rià-Cirac.
Guifré el Pilós
En arribar a Rià vam ser rebuts pel president del Casal del Conflent a Prada, Jordi Taurinyà i Enric Balaguer, també membre del Casal i col·laborador de Ràdio Arrels -l’emissora que emet en català a la Catalunya del Nord-, els quals ens parlaren de Rià i el seu significat en la naixença de Catalunya. Des de Cirac vam poder contemplar d’alt d’un turó les ruïnes del castell, símbol de la Catalunya naixent. De Rià diuen que és el bressol de Catalunya, ja que es creu que fou el lloc de naixença de Guifré el Pilós, segons consta en els Gesta Comitum Barcinonensum et regum Aragonum (en el seu nucli inicial procedent probablement de Cuixà un poc posterior al 1127): “… hi hagué un cavaller, de nom de Guifré, de la vila anomenada Arrià, situada al territori del Conflent, prop del riu Tet, no lluny del monestir de Sant Miquel de Cuixà. Doncs aquest cavaller, molt famós per les seves riqueses i la seva bonesa d’armes i de consell, obtingué del rei de la França per la seva proesa el Comtat de Barcelona…”. Efectivament Guifré el Pelós (ca. 840-897), comte de Cerdanya i Urgell i de Barcelona i Girona, va obtenir la independència dels seus estats del monarca franc. D’alt del turó un enorme pal enarbora una bandera catalana i a sota hi ha un monòlit amb un mapa dels Països Catalans i la inscripció “Als Orígens de Catalunya i de les terres de Llengua Catalana”. El Casal d’Arrià, ara inclòs dins el Casal del Conflent, va organitzar l’any 2000 una recol·lecta per fer l’esmentat monument, que es va poder erigir per subscripció popular i que va rebre àmplia resposta per molta gent de les dues bandes dels Pirineus. El castell de Rià va ésser enderrocat uns anys després del tractat dels Pirineus de 1659 per ordre del rei Lluís XIV de França per castigar la resistència catalana a l’altra banda del Pirineus.
Sant Miquel de Cuixà
Després de dinar a la sala social de Cirac, es va fer, guiada per membres del centre excursionista nordcatalà, una excursió a peu d’uns 6 quilòmetres des de Cirac, via el canal de Boera i el bosc del Bastard, fins al monestir benedictí de sant Miquel de Cuixà, des del qual es contempla la imposant mola del Canigó (2.785 m). El monestir, fundat l’any 879 per monjos vinguts del proper monestir de Sant Miquel d’Eixalada, destruït per una riuada de la Tet, es formà a l’entorn d’una església preexistent dedicada a sant Germà d’Auxerre, acabada i consagrada per l’abat Garí el 974, dedicada a sant Miquel de Cuixà, i reformada i ampliada per l’abat Oliba (1008-1046), bisbe de Vic i abat de Ripoll i Montserrat. Des de 1965 una petita comunitat de monjos benedictins de l’abadia de Montserrat, fundació de l’abat Oliba al s.XI, instal·là un priorat a Cuixà sota la dependència de l’antiga abadia catalana. Aquesta petita comunitat benedictina s’ocupa del culte litúrgic i d’atendre els molts visitants que al llarg de l’any acudeixen a visitar-lo. Un dels monjos del comunitat fou l’encarregat de guiar-nos per les diferents estances del monestir.
Al vespre, després de descansar de la caminada feta al matí ens vam aplegar al “Centre d’Acollida Pau Casal”, des d’on s’inicià una cercavila que aplegà una munió de gent encapçalada per una pancarta on es llegia “47a Renovació Flama de la Llengua”, al son de la música i el ball dels Cercolets i el gegant i la geganta d’Igualada, (que s’anomenen així perquè no tenen nom propi) tot travessant la plaça de Catalunya, centre neuràlgic de la vila i els principals carrers del centre, fins a la sala Firal municipal, on el Casal del Conflent ens va obsequiar -a les més de dues-centes persones que omplíem la sala- amb un copiós aperitiu i un sopar típic de Rià (ollada de la casa de Rià), que fou amenitzat fins ben entrada la nit pel grup la “Guingueta” d’Igualada.
Pau Casals, un home de pau
No es pot pas ser a Prada i no veure arreu de la vila el nom de l’insigne violoncel·lista, pedagog, director i compositor musical català: carrer, bust, plaques, avinguda de El Cant dels Ocells, publicitat del festival internacional que ell va crear, etc.
Pau Casals s’exilià l’any 1939, passà una temporada a Prada, després viatjà i feu estades a diversos llocs. Finalment el 1949 s’instal·là a Prada, fins l’any 1956 en què es traslladà a Puerto Rico, país de la seva mare i de la seva segona esposa, malgrat que cada any retornava per assistir al festival musical que ell apadrinava, celebrat primer a l’església de sant Pere de la vila i després a sant Miquel de Cuixà i que ha arribat fins als nostres dies. Va iniciar durant aquests anys una croada personal per la lluita per la pau i la llibertat.
El 1971 va compondre l’Himne a les Nacions Unides, que dirigí el 24 d’octubre d’aquell any en un concert a la mateixa seu de les Nacions Unides i on el secretari General de les Nacions Unides, U Thant, li lliurà la Medalla de la Pau. Fou en aquesta ocasió que va pronunciar la seva famosa frase I am a Catalan:
“Sóc català. Catalunya va tenir el primer parlament democràtic molt abans que Anglaterra. I fou al meu país on van existir les primeres Nacions Unides. En aquell temps -segle onzè- van reunir-se a Toluges, avui França, per parlar de la pau, perquè els catalans d’aquell temps ja estaven en contra de la guerra…”
»
La seva interpretació d’El cant dels ocells ha esdevingut un símbol de pau i llibertat arreu del món. Al llarg de la seva vida va lluitar constantment per la pau, la justícia i la llibertat. Des dels inicis va rebutjar tocar en països on no es respectessin els principis democràtics i els últims anys es va manifestar en contra de nombroses guerres i l’ús de les armes nuclears
Pau Casals va morir als 97 anys a San Juan de Puerto Rico l’any 1973. D’acord amb el seu desig de retornar a la seva terra natal el dia que es restablís la democràcia, el 1979 van ser traslladades les seves despulles a Catalunya, on reposen avui al cementiri del Vendrell.
Universitat catalana d’Estiu
No podem deixar d’esmentar la tasca que fa cada any la Universitat Catalana d’Estiu que organitza en un to alhora científic i lúdic des de l’any1968, del 16 al 26 d’agost, al Liceu Renouvier de Prada un gran nombre de cursos sobre diferents aspectes de la història i de la cultura dels Països Catalans amb una nodrida participació d’alumnes de tota mena i edats vinguts d’arreu de les terres de llengua catalana, la qual cosa representa un focus dinamitzador de la vida cultural i social de la vila.
Pompeu Fabra
No és en va que s’honori en aquesta trobada anual una persona que rep el títol de “seny ordenador de la llengua catalana moderna”. Pompeu Fabra i Poch nasqué a Barcelona l’any 1868 i mori a Prada de Conflent el 1948 després d’un llarg exili des del 1939. Estudià la carrera d’enginyer industrial i ocupà una càtedra de química a l’escola d’enginyers de Bilbao, on residí durant deu anys (1902-1911). Amb tot, de molt jovenet encara, s’afermà en ell la decisió de dedicar-se a l’estudi del català i a la difusió de la correcció de la llengua. Formà part de l’Avenç, on promogué una campanya memorable per a la reforma ortogràfica. Fou membre fundador de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans i president de la Secció (1917-1948). En fou el president de forma intermitent entre 1921-1935.Particpià en el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906), és l’autor de la Gramàtica de la Llengua Catalana (1912) i impulsà la promulgació de les Normes Ortogràfiques l’any 1913. Per encàrrec de l’IEC, que l’adoptà com a oficial, publicà la Gramàtica catalana (1918). És l’autor de les Converses filològiques i del Diccionari general de la llengua catalana (1932), concebut com a canemàs del futur diccionari de l’Institut.
L’any 1939 s’exilià i pòstumament s’edità la seva nova Gramàtica catalana (1956). Fou catedràtic de la Universitat de Barcelona i, en esdevenir autònoma la Universitat, fou president del patronat universitari (1933), i, per raó del seu càrrec sofrí empresonament (1934). Esdevingué un home molt popular al país i, entre 1931 i el 1936, fou objecte de molts i reiterats homenatges. La universitat de Tolosa del Llenguadoc el nomenà “doctor honoris causa”, i la Societat d’Estudis Històrics, president honorari.
Així doncs, l’acte principal de renovació i homenatge tingué lloc, després d’una lluïda cercavila des de la plaça de Catalunya fins al cementiri de Prada davant la seva tomba amb l’assistència del primer tinent d’alcalde i de la regidora de cultura de l’ajuntament de Prada, així com el regidor de Promoció Cultural i Comerç de l’ajuntament d’Igualada, i representants del Casal del Conflent. Cal assenyalar que la casa on Fabra visqué i morí és al núm. 15 del carrer dels Mercaders, a tocar de la plaça de Catalunya, i que l’ajuntament la té catalogada, cosa que implica que no es pot vendre ni fer-hi obres sense consultar-li-ho, ja que l’ajuntament en té la primera opció de compra i té pensat de convertir-la en museu. L’acte del cementiri fou molt emotiu. S’hi feren diversos parlaments glossant la figura exemplar de Pompeu Fabra i s’hi dipositaren damunt la seva tomba diversos rams de flors dels diferents col·lectius vinguts de Catalunya sud, entre els quals el de Súria per la Independència, que féu ofrena d’un coixí amb la bandera estelada. L’acte acabà amb el cant Muntanyes del Canigó i Els Segadors.
Després d’aquest acte ens traslladàrem al Complex Esportiu Marcel Clos per dinar, on abans els representants municipals de Prada i d’Igualada feren els seus parlaments i on hi hagué un intercanvi de presents de record de l’efemèride entre ambdues institucions. En Gerard Torrent, president de l’escola Bressola -escola en català a la Catalunya Nord- adreçà unes paraules de benvinguda als assistents i un grup d’alumnes d’aquesta escola ens oferiren unes cançons tradicionals catalanes. Tot seguit tingué lloc el ball dels Cercolets amb la teatralització de la conversa entre els dansaires, el petit àngel i el dimoni (dicotomia entre el bé i el mal). Acabades les actuacions el Casal del Conflent, com havia fet la jornada del dissabte, ens obsequià amb un dinar de germanor -també una especialitat del la Casa de Rià- a la Sala Lousa del mateix Complex Esportiu. A mitja tarda vam retornar a casa contents i plens de les riques experiències viscudes en aquest indret tan entranyable com poc conegut del nostre País.
Ara la flama de la llengua descansa a Igualada i el proper diumenge 21 de febrer serà portada a Montserrat, on romandrà tot un any. Hi ha organitzat tot un seguit d’actes i s’hi pot pujar a peu també. És previst un esmorzar a les 10h al costat del cremallera, a les 10’30h concentració de la comitiva i a les 10’45h entrega de la Flama al pare Abat. A les 11h missa, a les 12h renovació de la Flama de la llengua, per acabar amb una conferència d’Antoni Dalmau i les exhibicions folklòriques de les actives entitats igualadines. Podreu trobar tota la informació a www.flamadelallengua.cat
Per acabar cal dir que aquestes activitats són a càrrec del teixit social del país que cada any és més nombrós i lluny d’esmorteir-se generen il·lusió, ja que et fan partíceps d’un esforç col·lectiu que genera entusiasme i ganes de ser-ne testimoni per a generacions futures.
Elvira Balaguer i Ribera
Antoni Peris i Joan