Flora local del coronavirus

Flora local del corona virus, és a dir plantes que podem veure molt a prop de casa. Les fotos han estat fetes a Toès i Entrevalls per l’Albert Mallol que les comparteix i per la qual cosa el regraciem. Els comentaris són de l’autor i els anirem completant a mesura. Quan hi ha diferents noms en català, l’últim és el nom emprat a Catalunya Nord (o a vegades només al Conflent). De dalt a baix i d’esquerra a dreta…

Laurus nobilis – Llorer

Pyrus communis subsp. communisPerer

Symphytum tuberosum subsp. tuberosumConsolida menor, Llengua de vaca

Capsella bursa-pastorisBosses de pastor, Herba del pastoret

Narcissus pseudonarcissusNarcís de muntanya, Tetoneta

Primula veris subsp. columnaePrimavera, Cucut

Stellaria holosteaRèvola vera

Cardamine heptaphyllaCanuguera

Daphne laureola subsp. laureolaLloreret, Senet de pagès
Prunus avium var. sylvestres – Cirerer silvestre

Prunus aviumCirerer plantat

Corydalis solida subsp. solida – Estisores

Cymbalaria muralis – Picardia

Prunus spinosa Arç negre, Aranyoner
Taraxacum officinalePixallits, Dent de lleó

Viola suavis subsp. sepincolaVioleta 

Viola sylvestris subsp. rivinianaVioleta 

Viola sylvestris subsp. sylvestrisVioleta 

Coronilla emerus subsp. emerusCoronil·la boscana, Coroneta

Euphorbia characias subsp. characiasLleteresa, Visquera
Arabis turritaTurrita

Lathraea clandestinaFrare de verneda

Helleborus foetidusMarxívol, Peu de llop

Veronica hederifolia subsp. hederifoliaMorrons negres, Grinxot

Stellaria media subsp. majorMorrons blancs

Euphorbia amygdaloides subsp. amygdaloidesLleteresa de bosc
Lamium hybridum subsp. hybridumLami incís

Cerastium glomeratumCerasti aglomerat, Pelovella

Cardamine hirsutaCardàmine hirsuta

Fumaria officinalis subsp. officinalisFumària officinal
Acer opalus subsp. opalusBlada

Acer monspessulanumAuró negre, Blasera

Genista pilosaGinesta repent

Arabidopsis thalianaArabidopsis
Euphorbia cyparissiasLletera de fulla estreta.

Lunaria annua subsp. annuaFlor de plata
Naturalitzada al bosc de ribera. Invasora? Cal no plantar-la! 

Geranium robertianum subsp. purpureumGerani pudent
Coincya cheiranthosNom popular desconegut 

Antirrhinum asarinaAsarina

Vinca majorVinca ciliada
Erodium cicutariumRellotges.

Muscari neglectumCalabruixa petita.

Trifolium pratenseTrèvol de Prat, Farratge bord.
Alliaria petiolataAllenc
Fulles joves comestibles. 
Usos medicinals descrits. 

Cydonia oblongaCodony 
Flors i fruits comestibles. 
Usos medicinals descrits.
Llavor tòxica. Informar-se bé! 

Glechoma hederacea subsp hederaceaHeura de terra, Herba terrestre
Fulles joves comestibles.
Usos medicinals descrits. Cal anar en compte degut a contraindicacions/toxicitat. Informar-se bé!
Potentilla neumannianaFlor de la gana, Potentil·la primarenca
Fa coixinets de flors grogues molt bonics en llocs eixuts. 

Vicia sepiumVeça de bosc
Fa clapes dins el bosc, a la vorada del mateix o en bardisses.

Chelidonium majusHerba de les verrugues
Planta tòxica i amb usos medicinals diversos. També amb usos comestibles registrats. Per fer-la servir cal Informar-se bé i anar amb compte.
Sonchus oleraceusLletsó d’hort, Lletissó
Planta molt comuna i comestible. Cal fer-la servir ben tendre. Fulles (cuites o crues), tiges (palades com espàrrecs i arrel cuita (poc interessant perquè sol ser fusteruda tot i ser tendre). Busqueu la composició química per conèixer els nutrients que té. És molt interessant. 

Lithospermum arvenseMill de sol petit
Les fulles en infusió s’han fet servir com a diurètic.
He llegit que de les granes, que són molt boniques (semblen pedres precioses minúscules) se’n extreu oli comestible. Feu recerca si us interessa la informació. 

Iris germànicaLliri blau
Planta d’origen incert molt plantada als jardins. És naturalitza sovint en indrets rocosos secs. Cal no plantar-la en llocs on hi ha colònies silvestres de Iris lutescens (Lliri menut) o altres espècies autòctones del mateix gènere, per evitar que siguin desplaçades o es produeixin hibridacions no desitjables.
És una planta amb usos medicinals, i d’altre tipus, descrits. És tòxica.

Oxalis corniculataVinagrella, Pa de cucut
Present en llocs alterats, horts, testos, etc.
Les fulles joves i les flors són comestibles en petites quantitats. Cal anar en compte perquè té àcid oxàlic. La cocció en redueix la quantitat. Qui tingui malalties que n’eviti el seu ús. Aquest tàxon té usos medicinals décrits.
Amelanchier ovalis Arbre de roca, Pomerola
És un arbust que fa uns poms de flors molt bonics. Els pètals són allargats, i molt característics, que ajuden a distingir aquesta planta d’altres, com del cirerer de guineu (Prunus mahaleb).
A partir d’ara, i fins ben entrat el mes de maig, els timbaus, i les fortes pendents de la zona de les Gorges del Carançà, quedaran emblanquinats. Una imatge preciosa que els que vivim a Toès podem gaudir cada any en aquestes dates. 
Els fruits són comestibles i rics en ferro i coure, però pas massa bons al paladar.

Genista balansae subsp. europaea (= Cytisus oromediterraneus) – Bàlec
És una mata de la família de les lleguminoses molt comuna al nostre territori. És fa en matollars de l’estatge alpí i subalpí, on sovint és l’espècie dominant. Quan floreix tenyeix àmplies extensions de territori de color groc. La flaire que fa és contundent. 
En altres territoris s’ha fet servir com a combustible, per fer escombres per escombrar l’era, per fer coberts vegetals, etc.

Ruscus aculeatusGallarinc, Gallaranc, Galzeran, Boix Marí, Cirerer de Betlem, Mataaranyes
És una planta molt curiosa que creix en alzinars i altres boscs i matollars densos. El que semblen fulles en realitat són branques secundàries aplanades de forma ovalada i acabades amb una punxa. Al mig d’aquestes peces, anomenades cladodis, hi creix la flor, i més endavant hi resta enganxat el fruit, d’un vermell ben vistós, si la planta és una femella. És tracte, doncs, d’una planta dioica, que té individus masculins o femenins. Les fulles són molt menudes, efímerament caduques i difícils de veure. 
És típic agafar unes branques per decorar la casa per les festes nadalenques. Si es fa, cal retornar els fruits a l’indret on s’ha agafat les branques.
Els fruits, torrats i molts, s’han fet servir com a substitut del cafè i els brots tendres cuits menjats com els espàrrecs. 
És una planta amb usos medicinals, però cal fer a polit per les contraindicacions que té, com moltes altres. Cal Informar-se bé abans d’utilitzar-la. La indústria farmacèutica la fa servir.
Juniperus communis subsp. communisGinebró, Ginebre
És un arbust o arbre, sovint d’aspecte desmanegat, amb fulles allargades, petites i punxents, que tenen una línia blanca ampla al mig de la cara superior, característica que ajuda a separar-lo del càdec (Juniperus oxycexrus), el parent més pròxim, que en té dues. El gàlbuls (fruits) madurs de color blau negrós, o negre blavós, també ajuden a identificar-lo. A Toès creix sobretot en matollars i boscos.
Aquesta planta és molt coneguda pels seus usos, siguin de caire medicinal, comestible o d’altre tipus. És un ingredient típic de la col fermentada i té una fusta aromàtica molt bonica.
Cal dir que el seu ús intern és perillós. La quantitat de planta a utilitzar ha de ser reduïda i el període de temps d’utilització curt. Informeu-vos bé abans de fer-lo servir.

Betula pendulaBedoll, Beç
És un arbre molt comú al municipi i a l’Alt Conflent, que creix sobretot en espais oberts i boscos clars.
Les flors masculines es reuneixen en aments pènduls llargs i les femenines en aments  compactes cilíndrics més petits. Els fruits són molt petits i generalment tenen 2 ales, que faciliten la seva dispersió. 
Altres elements característics són el color blanc de l’escorça, les fulles de forma romboidal i els branquillons pènduls.
És una planta amb una llarga llista de propietats i usos. Cerqueu informació en bibliografia especialitzada segons el vostre interès.
Melissa officinalis subsp. officinalisTarongina
Aquesta planta d’olor de llimona, ingredient de l’anomenada aigua del Carmen, creix en herbassars humits i a la vorada de boscs caducifolis en sols rics. No li agrada el fred intens i prefereix llocs càlids o temperats. Tot i així, a Toès hi és, i al municipi veí de Fontpedrosa, també, prop de Prats de Balaguer. Molt probablement sigui una planta introduïda a Catalunya (Bolòs, O. i Vigo, J. – Flora dels països Catalans). 
És una planta medicinal molt coneguda, que podem utilitzar també per fer begudes o en l’elaboració de postres. 
Cal saber que seca perd molt i el millor és utilitzar-la de seguida que és recol·lectada.
Una curiositat: abella en grec és melissa.

Humulus lupulusLlúpol, herba de la cervesa, Espàrrec bord, Badaules
És una planta de la Família de les cannabàcies molt comuna a Catalunya en boscs de ribera i bardisses humides. Precisament en aquest darrer hàbitat se troba al municipi. És una planta molt estimada pels amants de la cervesa, la qual s’utilitza per aromatitzar-la, donar-li gust i conservar-la.
Les fulles tendres i les tiges joves són utilitzades en alimentació. 
És una espècie amb nombrosos usos medicinals descrits, però també té contraindicacions. Cal Informar-se bé abans de fer-la servir. 

,Galium aparine subsp. aparineApegalós, Herba de la tensió, Panissola, Gafetets
Herba que creix en herbassars humits rics en nitrògen, típica d’horts i marges de camps i camins. És de la família del cafè, les rubiàcies.
Les parts superiors de les tiges joves s’han fet servir com a verdura d’emergència i els fruits, torrats, com a substitut del cafè. Ha estat utilitzada en medicina domèstica i actualment els herbolaris també la fan servir. Cerqueu informació en bibliografia especialitzada per a conèixer més detalls.

Thymus vulgaris Frigola, Farigola, Tem, Timonet, Timó, Frigoleta
És una de les plantes més utilitzades com a condiment en gastronomia als països mediterranis i amb una llarga llista d’usos medicinals. És molt valorada per les seves propietats antisèptiques i antioxidants. Si n’aneu a buscar, mai l’arranqueu, podeu-la. Evitarem que desaparegui de llocs on n’hi ha poca. Les conseqüències d’una mala pràctica, doncs. Les summitats florides, just quan comencen a obrir les flors, i les fulles tendres, són les parts que cal recol·lectar.
Amb pèsols, carbassons i bolets casa molt bé. Penseu també que hi ha una bona colla de quimiotips identificats, la qual cosa ens explica que el resultat d’una aplicació en gastronomia pot variar substancialment si en fem servir un d’olor intens a llimona o un altre d’aroma intensament dolç, per exemple.
Aristolochia pistolochiaPistolòquia, Herba de la carbasseta
És fa en terrenys pedregosos i en matollars clars de llocs assolellats. És una planta petita que pot arribar a tenir entre 30 i 50 cm d’alçada. Les flors tenen una forma molt curiosa i desprenen un fort aroma que atrau insectes amb la finalitat d’assegurar-se la polinització. La part femenina i la masculina maduren en moments diferents per evitar l’autopol·linització.

Euphorbia nicaeensis subsp. nicaeensisLletera de Niça, Lleteresa nicenca, Herba de les berrugues, Llerca, Herba de llet
És una planta perenne amb nombroses tiges fèrtils o estèrils. Les fulles de color verd glauc, patents, contrasten molt amb el color verd groc de la inflorescència. És molt bonica. Creix en llocs assolellats, ben drenats i rocosos i en sols àcids, bàsics o neutres. A Toès la trobem, sobretot, al camí ral que va als banys, just al límit amb el terme de la comuna de Canavelles.
És una planta a considerar en ajardinaments amb plantes autòctones.

Astragalus monspessulanusAstràgal de Montpeller, Herba de Sant Llorenç
És una planta sense tija, o sigui, acaule, amb nombrosos parells de folíols. Els peduncles de les inflorescències són tan llargs com les fulles o més, característica que ajuda a separar-lo de l’Astragalus depressus on hi ha les dues espècies.
Viu en llocs rocosos, però també en brolles i en pastures seques, des del nivell del mar fins a l’alta muntanya. 
El color de les flors és variable. Des del porpre fins al blanc groguenc, passan pel color rosa.
El nom del gènere és degut a la forma de les granes. Ve del grec. I del nom popular més corrent a Catalunya, herba de Sant Llorenç, no n’he pogut treure’n l’entrellat.
Ceterach officinarumDauradella, Herba de la sang, etc.
És una petita falguera que creix en llocs més o menys ombrejats sobre roques i murs. Als països mediterranis és àmpliament utilitzada com a diürètica.
També és considera astringent i útil en malalties pulmonars, essent utilitzada juntament amb altres plantes per aquesta qüestió. 
Té un gust molt amarg. Cal ser molt prudent en la seva utilització perquè no ha estat ben estudiada, segons les meves informacions, i, per tant, ben probada.

Reseda luteaGalda, Gandia, Marduixí bord, Pebre de ruc, Reseda groga
És una planta curiosa, normalment amb nombroses tiges, que té llargues inflorescències plenes de petites flors de color groc pàl·lid. És molt visitada per abelles i papallones. És fa en vores de camins, llocs alterats, murs, etc.
Només tinc una informació, bibliogràfica, de la comestibilitat de les fulles tendres crues.

Acer negundoNegundo
És un arbre Introduit de Nord Amêrica molt utilitzat en ajardinaments. Sovint s’escapa de cultiu i el podem trobar subespontani o naturalitzat al bosc de ribera.
El podem distingir bé dels aurons autòctons per les seves fulles compostes, amb 3-5(7) folíols, i pel fet de tenir les flors femenines i les masculines en peus diferents.
Aquest tàxon caldria no utilitzar-lo com a ornamental, sobretot, en llocs pròxims a rius, on pot esdevenir invasor i afectar seriosament la biodiversitat de l’indret. A Toès és plantat de fa anys per fer ombra a l’espai dels jocs dels infants. 
Aquesta planta té una bona colla d’usos registrats, principalment de caire comestible. Per exemple: la saba té una quantitat raonable de sucre que permet fer-ne xarop o begudes. Els fruits tendres i les granes ben desenvolupades es poden coure per menjar. L’escorça interior és pot molar per barrejar-la amb farina per fer pa o pastissos, etc. 
La fusta també és utilitzada al país d’origen de l’espècie. És lleugera i de gra fi, i es fa servir com a combustible, per fer pasta de paper, i per fabricar caixes, mobles barats, etc.
Linaria arvensis subsp. arvensis Linària arvense, Llinària
És una planta que pertany a la familia de les escrofulariàcies, generalment menuda, simple, de tija dreta, de color verd argentat, sense pels, però amb la inflorescència pubescent glandulosa, tal com es pot apreciar a la fotografia, i flors blaves, violàcies o grogues. Pot arribar als 50 cm d’alçada i ser ramificada. Té una fulla per nus a la part superior i fulles verticil·lades a la part inferior.
És fàcil de veure-la. Cal cercar-la sobretot en pradells terorífics, és a dir, en llocs on creixen plantes que completen el seu cicle vital en un únic període vegetatiu de menys d’un any, o en terres cultivades o que ho han estat, per exemple a les feixes ermes al voltant del torrent de l’Oratori.
La subespècie més comuna és l’arvensis, a la qual correspon la imatge del quadre que ha estat feta a prop de l’estació del tren groc. És distingeix bé pel color blau o violaci de la flor i pel seu esperó llarg i corbat.
Al municipi veí de Canavelles hi he trobat la subespècie simplex, de flors grogues, i a tocar el terme de Toès, al camí que va a Llar, la subespècie micrantha, que té un esperó molt curt, de menys d’1 mm de llargada, recte o poc corbat, i granes amb el disc clarament tuberculat. És tasca d’especialista confirmar aquesta presència amb el material d’herbari recollit.
No conec usos d’aquest tàxon.

Hippocrepis comosaDesferracavalls, Ferradures, Herba del ferro
És una planta perenne, poc elevada, habitualment amb nombrosos branquillons. Les fulles són compostes i tenen fins a 8 parells de folíols. Les flors són grogues i s’agrupen en umbel·les llargament pedunculades. El fruits són llegums que recorden la forma de les ferradures, la qual cosa explica alguns dels noms populars de l’espècie.
Creix en pastures seques i llocs pedregosos, preferentment en sol calcari. A Toès n’hi ha entre pedres en sol àcid, si no vaig errat, al costat de l’estació del tren groc.
Tampoc en conec usos. És interessant saber que és l’únic aliment de les papallones Polyommatus coridon i Polyommatus bellargus. Font: wikipèdia en anglès.

Sarothamnus scoparius Ginesta de muntanya, Ginestell, Gódua, Ginesta d’escombres
És una planta llenyosa de la família de les lleguminoses, normalment ramificada des de la base. Les branques superiors no tenen fulles o bé són petites, simples i sense pecíol, fet que ajuda a separar aquesta espècie del ginestell català (Sarothamnus arboreus subsp. catalaunicus) també present al Conflent (vist a la zona Vinçà/Rodès), però de distribució més costanera. Els llegums són llargament ciliats al marge, una altre característica que el distingeix del ginestell català esmentat. Les flors són grans i un cop han estat visitades pels insectes pol·linitzadors l’aspecte canvia. És la informació que dóna la planta als insectes col·laboradors perquè es dirigeixin a les flors verges. 
A Toès viu en les clarianes de la roureda en sol àcid ben drenat. El podem veure al voltant de l’estació del tren groc. 
Aquest tàxon té un bon grapat d’usos registrats, sobretot de tipus medicinal (com antirreumàtica, cardiotònica, catàrtica, diurètica, emètica, etc), de caire ecològic (fixador de nitrògen, atracció de fauna salvatge, menjar pels animals que viuen al bosc, cobridor del sol per evitar l’erosió, etc.), o d’altre tipus (útil en cistelleria, marqueteria i ebenisteria, per obtenir fibra, per fer escombres, per tenyir, etc.).
Les flors tendres es conserven amb vinagre, com les tàperes, i són afegides, algunes, en amanides. Les granes torrades es fan servir com a substitut del cafè. És una planta tòxica, per la qual cosa cal tenir cura a l’hora d’utilitzar-la. És necessari informar-se bé i consultar bibliografia especialitzada.
Anthriscus sylvestris subsp. sylvestrisCerfull bord, Cerfull salvatge, Julivertassa, etc.
És una herba que pot arribar a fer un metre i mig d’alt, dreta, ramificada, que fa olor forta i té la tija principal buida per dins. És de la família del fonoll i l’api (apiàcies, també anomenades umbel·líferes, que és el terme triat per la flora dels Països Catalans). Les fulles són 2-3 vegades dividides i les flors de color blanc agrupades en umbel·les,  Els pètals són poc emarginats, o gens, fet que ajuda a separar aquesta planta d’altres espècies del gènere Chaerophyllum, amb les quals es confon. Els fruits, lluents i llisos, també donen un cop de ma  per distingir-la dels Chaerophyllum esmentats. Els d’aquests darrers tenen costes longitudinals netament visibles quan són madurs.
Viu en herbassars d’herbes grans al costat de rius, rieres, torrents i recs, normalment en llocs frescos i on toca poc el sol. També es troba en prats de dall, marges de carreteres i en llocs alterats diversos. A Toès n’hi ha força als herbassars dels marges de la Tet.
L’arrel i les fulles tendres han estat consumides. Hi ha sospites que aquesta planta és tòxica pels mamífers (font: www.pfaf.org). Cal tenir en compte també que el seu aspecte és semblant a altres plantes tòxiques.

Ulmus gabraOm de muntanya, Oma, Olm, etc.
És un arbre caducifoli que pot arribar a 35 metres d’alçada. Viu en boscs caducifolis frescals, principalment al Pirineu, però també és present en altres zones de muntanya fins i tot a prop de la costa. A Toès el podem veure al costat de la Tet i el Carançà. Els exemplars que hi ha són de talla petita. Difícilment es pot veure algun peu de més de 10 metres d’alçada.
De vegades costa distingir-lo del seu parent, l‘Ulmus minor. La grandària i la forma de les fulles i l’estructura de les sàmeres (els fruits) en són la clau, a part de l’habitat, és clar. No és d’estranyar trobar exemplars amb caràcters intermedis en les zones on viuen les dues espècies, com passa a Toès.
Els fruits immadurs crus són una manduca molt bona, i les fulles tendres cuites també es mengen.
L’escorça interior és comestible.
La fusta és bona i molt resistent submergida. Ha estat molt utilitzada.
Aquest tàxon també és útil per a l’obtenció de fibra i té registrats diversos usos medicinals. 


Vicia sativaVeça, Arvelles
És una planta de la família de les lleguminoses (també anomenada fabàcies en altres flores), anual, enfiladissa, de fulles compostes amb nombrosos folíols i acabades amb un circell i amb flors de color propre o violàcies. 
Té un grapat de subespècies descrites, essent la subespècie sativa la que es cultiva com a ferrage, o per enriquir els camps (adob verd) o per a recollir la grana per alimentar determinats animals. De vegades creix espontàniament en pradells terofítics pròxims als llocs de conreu o en altres indrets. Els nombrosos exemplars que hi ha al voltant del vilatge de Toès segurament corresponen a la subespècie nigra, que creix generalment en herbeis, és a dir, en llocs coberts més o menys densament d’herbes primes.
Els brots, les tavelles tendres i les granes es mengen cuites. De les granes seques se’n pot fer farina i barrejar-la amb la de cereals per fer pa, bescuits, etc. Cal saber que no és gaire bona de gust i de mal digerir. 
En proves de laboratori s’ha detectat certa toxicitat (Font: www.pfaf.org). Per tant, prudència en el seu ús i informar-se bé prèviament de gent competent amb la temàtica.
Conopodium majusAnyol, Castanya de terra, Castanyola, etc.
És una planta de la família de les umbel·líferes amb un tubercle basal comestible, fet que ha inspirat alguns dels noms populars que té. És bo de gust, però és petit i de mal arrencar.  Es tracta d’una herba dreta, més o menys ramificada, però sovint amb una tija simple, que pot arribar a fer uns 60 cm d’alçada. Les fulles són molt dividides en segments generalment molt estrets, característica que juntament amb el tubercle ajuda a determinar-la. Les flors són petites, amb pètals blancs, i agrupades en umbel·les. El fruit és comprimit pels costats i té forma d’ou i costelles molt primes.
Viu en matollars, prats, boscs, llocs rocosos, etc, en sòls àcids. A Toès el podem trobar per tot arreu.

Eruca vesicaria subsp. sativaEruga, Ruqueta, Ruca
És una herba anual erecte més o menys ramificada que pot superar el mig metre d’alçada. Fa una roseta basal de fulles pinnatipartides i en té de  reduides a la tija. Les flors són groguenques, o blanquinoses, amb nerviacions violàcies. Creix en camps de cereals i altres sembrats, en llocs alterats, marges de carreteres, etc. Al vilatge es fa en un herbassar proper al pàrquing de les gorges del Carançà.
Les fulles i les flors són comestibles. Es fan servir en amanides i sopes. De les granes se’n pot extreure oli i també elaborar un salsa de gust fort i picant. La planta ha estat emprada com a medicinal.

Poa bulbosa Gram de pastor, Poa bulbosa, Pèl de bou,
És una gramínia perenne pas massa gran, però pot arribar a fer més de 50 cm d’alçada. La majoria de les fulles són basals i les flors s’agrupen en panícules denses allargades o en forma d’ou.
És molt comuna arreu, i a Toès també. Creix en vores de camins, llocs trepitjats, pastures, etc,  i sovint fa gespes.
No en conec usos, a part d’haver estat utilitzada com a farratge. Es veu que no és gaire interessant perquè madura molt ràpid i fructificada no aporta gaires nutrients al bestiar.
Centranthus ruber subsp. ruberHerba de Sant Jordi, Andianeta, Herba de Montserrat, etc.
És una planta de la família de les Valerianàcies. Molt probablement el nom popular, herba de Sant Jordi, és degut al seu període de floració, que coincideix amb la diada de Sant Jordi.
Pel que fa als noms sovint utilitzats, en francès, valériane rouge, i en anglès, red valerian, deuen ser deguts al nom de la família de la planta, o a una confusió. Això ens ho suggereix, també, l’ús enregistrat com a planta medicinal per un informe (pels nervis), el qual pot ser degut a la confusió del tàxon amb Valeriana officinalis. Podeu conèixer-ne més detalls al web Plants for a future (www.pfaf.org).
Les fulles joves es poden menjar crues o cuites i les arrels cuites en sopes. No hi ha constància de toxicitat, però això no vol dir que no s’hagi d’anar en compte en el seu ús. 
Una curiositat, la meva mare, la Fina Camprubí, que venia verdures i plantes al mercat municipal de Sant Feliu de Guíxols, subministrava fulles tendres d’aquesta planta a una clienta, que les comprava per donar-les a una iguana que tenia de mascota. 
Podeu saber més coses d’aquesta espècie consultant el web de Floracatalana (net o cat) o de la wikipèdia en català, per exemple.
http://floracatalana.net/centranthus-ruber-l-dc-subsp-ruber
https://ca.m.wikipedia.org/wiki/Herba_de_Sant_Jordi


Aquilegia vulgaris subsp. vulgarisBonet de capellà, Corniol, Ocellets, etc.
És una herba gran de la família de les ranunculàcies, de tija foliosa, sovint ramificada, amb forces flors, que sol medir entre 30 cm i un metre. Les fulles són dividides, glabres a l’anvers i un poc pubescens o glanduloses al revers. Les flors són generalment de color blau violaci i tenen pètals grans proveïts d’un llarg esperó, caràcter que ajuda a determinar la planta ràpidament. Els fruits són pubescents glandulosos.
Es fa preferentment en llocs humits amb sombra. La solem trobar en la vegetació de ribera, vorades de boscs humits i altres llocs frescals. A Toès n’hi ha a la vora de la Tet i el Carançà.
És una planta verinosa que conté alcaloides. Tot i així hi ha gent que en menja les flors en amanida o les fa servir per fer te. Jo no ho faria.  S’ha emprat com a medicinal, però degut a la seva toxicitat i als molt mal resultats obtinguts en proves de laboratori actualment no es sol fer servir.
Doronicum pardalianches –  Corona de Rei, Dorònic cordat
És una herba perenne alta, normalment ramificada, que pot arribar a 1 metre d’alçada, és pilosa, té tiges poc folioses i les flors són grogues i  s’agrupen en capítols grans molt vistosos. 
Les fulles basals són llargament peciolades, arrodonides i cordades a la base. Al temps de la florida són verdes encara. Les de la part baixa de la tija s’assemblen a les basals, però són més petites. Les de la part mitjana i superior solen ser ovato-lanceolades, sense pecíol i amplexicaules, és a dir, que abracen la tija, però de vegades són amplament allargades i auriculades a la base.
Creix en llocs preferentment ombrívols i humits, com vernedes i freixenedes. A Toès la trobem principalment al bosc de ribera de la Tet.
En medicina popular es considera, per exemple, cardiotònica, tranquilitzant i útil per a tractar picades d’escorpí.
Lamium maculatumLami incís, Lami maculat
És una planta herbàcia perenne semblant a l’ortiga, però de tacte suau. Pertany a la família de les labiades, com la menta i el romaní, per exemple. Les tiges són dretes o tombades i simples o ramificades. Les fulles són irregularment dentades, de forma ovada a obcordada i amb la base truncada o cordada i l’apex mes o menys acuminat.
Té flors labiades grans, disposades en verticil·lastres, de color porpre o rosa i tacades de blanc, tret característic que fa molt vistosa aquesta espècie i ajuda a determinar-la.
Viu en vorades de boscs caducifolis humits, bardisses, prats, etc, en sòls fèrtils. Pot arribar a fer 80 cm d’alçada. Present a Toès al bosc de ribera de la Tet i el Carançà.
És un tàxon utilitzat en jardineria, del qual se n’han desenvolupat nombrosos cultivars. És apreciada per a cobrir el sòl de llocs humits amb ombra, però cal tenir present que pot esdevenir invasora.
Trifolium repensTrevolet, Trèvol blanc, Trèvol repent, Farratge bord
És una planta perenne de la família de les lleguminoses que creix en prats, herbeis i altres llocs més o menys humits. No sol aixecar gaire del terra, com a molt mig metre, però té tiges ajagudes que arrelen i això fa que pugui formar conjunts densos. Es tracta, doncs, d’una planta cespitosa. A Toès n’hi ha a molts llocs. La podem veure pels voltants del pàrquing de les gorges.
És glabrescent, té fulles trifoliolades amb els folíols el·líptics o obovats (en forma d’ou invertit) de marge denticulat i molt sovint amb taques blanques o negres, i estípules escarioses, soldades i acuminades.
Les flors són blanques o de vegades un poc rosades, nombroses i disposades en glomèruls llargament pedunculats. Les flors velles pengen cap avall, la qual cosa dona un aspecte molt característic a la inflorescència que ajuda a determinar l’espècie de trèvol que és.
És una planta utilitzada en jardineria i en agricultura. En aquest darrer cas com a planta farratgera o per adobar els camps. Es considera comestible i se li atribueixen propietats medicinals, però hi ha enregistrades intoxicacions. Cal ser caut en la seva utilització i informar-se bé abans de fer-ho.

Silene latifoliaMelandri blanc
És una planta vigorosa, perenne, coberta de pèls curts fins i suaus, de la família de les cariofil·làcies (com els clavells), de tija ramificada dreta o un poc flexuosa, de flors grans, aromàtiques, nocturnes, blanques o blanquinoses, amb una corona d’esquames a la gorja de la corol·la i disposades en dicasi lax, és a dir, que té les flors molt separades. És una herba que té les flors femenines i les flors masculines en individus diferents.
Les fulles són ovato-lanceolades o ovades. Les inferiors s’estrenyen vers la base forman un pecíol i les de la part superior de la tija són sèssils.
Creix en boscs clars, vorades de bosc, herbassars humits i llocs alterats, etc, i pot medir més d’un metre d’alçada.
A Toès la podem veure a la vora del bosc al voltant de vilatge.
Usos del tàxon desconeguts.

Arabis glabraÀrabis glabra
És una herba de la família de les crucíferes, dreta, prima, simple o ramificada a la part superior, glauca, que pot passar del metre d’alçada (5-12 dm.), que creix en boscs clars, vorades del bosc, prats, marges de camins, etc.
A Toès n’hi ha en un prat prop del camp del martinet i al pàrquing de les gorges en un lloc amb vegetació ruderal.
Les flors són de color blanc groguenc i inserides en una llarga inflorescència,  Els pedicels fructífers són erectes i aplicats a l’eix. Les fulles són de dos tipus, les basals, que són pubescents, allargades, habitualment sinuato-dentades, atenuades en pecíol i disposades en roseta que en el moment de la florida pràcticament és seca o desapareguda, i les caulinars, que no tenen pèls, són enteres, ovato-lanceolades i abracen la tija.
D’usos només conec el que diu la wikipèdia en francès, que és una planta antiescorbútica, i el que s’explica al web Plants for a future, que les fulles joves es poden menjar cuites i que amb la planta es pot fer una infusió per beure, per protegir-se del refredat quan apareix o bé com a preventiu de malaltia.
Fragaria vesca – Fraguera, Maduixer bord, Maduixera, Maduixera de bosc, etc.

És una petita herba perenne (5-30 cm), estolonífera, pilosa, de la família de les roses (Rosàcies) que creix en llocs més o menys humits, com vorades i clarianes de bosc, marges de camins, matollars, etc. A Toès n’hi ha al camí que va a Llar i en molts altres racons.
Fa rosetes de fulles trifoliolades amb folíols sèssils o curtament peciolulats ovats i dentats. Les flors són hemafrodites, pentàmeres, de color blanc, i disposades en cimes terminals amb poques flors pas massa més llargues que les fulles.
El fruit (la maduixa) és vermell quan és madur, carnós, aromàtic i comestible i format per nombroses núcules disposades sobre un receptacle ovoide.
Pot confondre’s amb Potentilla sterilis, que té els pètals més petits i és més peluda, i amb Fragaria viridis, amb la maduixa glabra i només amb un anell de pèls a la base.
És una planta amb molts usos. Us convidi a llegir la pàgina de la wikipèdia en català:
(https://ca.m.wikipedia.org/wiki/Maduixera) i altres publicacions especialitzades.

Acer platanoides subsp. platanoides Erable

És un arbre caducifoli de la família de les aceràcies (la dels aurons) que sol fer en estat adult entre 10 i 30 metres d’alçada. El nom del gènere, Acer, és el nom romà dels aurons, i el nom de l’espècie, platanoides, és degut a la semblança de les seves fulles amb les del Plàtan (Platanus orientalis var. acerifolia), molt utilitzat com a ornamental per tot arreu. Es fa en boscs caducifolis, al costat de rius i altres cursos d’aigua, en llocs ombrívols, etc. en sòls profunds, rics en nutrients i prou humits, àcids o bàsics. És un arbre força escàs i a casa nostra de distribució natural pirinenca. A Toès el podem trobar al costat del riu Tet.
Té fulles grans, cordades a la base,  normalment de més de 10 cm de llargada, amb 5 lòbuls poc dentats, però amb les dents molt agudes, caràcter que ajuda a separar-lo de la blada (Acer opalus) i sobretot del fals plàtan (Acer pseudoplatanus) que té les fulles també amb 5 lòbuls, però molt més dentats i amb les dents no acabades amb una llarga punxa. L’escorça és grisa i molt llisa. Les flors són groges i disposades en panícules corimbiformes dretes. Els fruit (sàmara) té dos carpels alats concrescents en un sol ovari, formant un angle de gairebé 180 graus. Quan es desprèn de la infrutescència gira amb celeritat i és transportat a certa distància del seu progenitor. Si fa vent, pot allunyar-se molt del seu lloc d’origen.
Cultivat com a ornamental i per fer barreres vegetals contra el vent. La saba elaborada, que conté les substàncies nutritives produïdes mitjançant la fotosíntesi, pot ser utilitzada com a beguda o concentrada en xarop per fer-la servir com edulcorant. Les fulles s’han fet servir per protegir i conservar aliments, com pomes, arrels, etc. La fusta és bona, adequada per a treballs de torneria. En altres països, on és abundant la planta, es fa servir, per exemple, per fer mobles, i en altres llocs on és escassa, només utilitzada per fer petits estris domèstics. De l’escorça se n’obté un tint (de color rosa).

Fraxinus excelsiorEstanca-sang, freixe, Freixe de fulla gran, Freixe de fulla grossa, etc.

És un arbre caducifoli de la família de l’olivera (oleàcies) molt comú a muntanya i al Pirineu, que pot arribar a fer més de 30 metres d’alçada. Creix en llocs humits rics en nutrients, sobretot en boscs caducifolis. 
La capçada és llarga i ampla i l’escorça és llisa quan és jove i fissurada més tardanament en fer-se vell. Les fulles són compostes, habitualment amb nombrosos folíols. Les flors tenen dos estams i s’agrupen en panícules. El fruit és una sàmara, és a dir, un fruit sec amb una prolongació membranosa en forma d’ala. Aquesta morfologia en facilita la dispersió.
Es pot confondre amb Fraxinus angustifolia, el freixe de fulla estreta, del qual se separa sobretot pel color negre de les gemmes i pels folíols normalment més grans i més o menys arrodonits a la base. També es pot confondre amb Fraxinus pensylvanica, introduït d’Amèrica del Nord, malauradament sovint plantat en ajardinaments i escapat de cultiu, del qual se’n diferencia per folíol terminal sèssil o més curtament peciolulat.
Els fruits immadurs es poden lactofermentar per utilitzar-los en amanides i quan són fets se’n pot extreure’n oli. Té nombroses propietats medicinals registrades, però és una espècie poc utilitzada en herboristeria. La fusta és molt bona i molt utilitzada, també com a combustible. Com a arbre ornamental autòcton jo penso que és molt adequat, però pas fora de la seva àrea de distribució i sempre plantat de llavor agafada d’un indret proper on ha d’anar. Quan tingueu oportunitat, visiteu la xiloteca de Catalunya i Occitània (ara confinada al CRIEE de Toluges) per saber més coses d’aquest tàxon.
Als marges del riu Tet és un bon lloc per veure’n a Toès.

Herniaria hirsutaCentengrana, Herba del mal de pedra, Herba d’orina, Herba pixotera, Herba sabonera, Trencapedra peluda, etc.

És una planta normalment  anual, ranera, és a dir, que creix arran de terra extenent-se de manera radial cap als costats, rarament algun cm cap enlaire, que es fa en llocs sorrencs, pradells terofítics, camps, etc. en indrets poc coberts de vegetació, o gens, preferentment. Les flors són petites, verdoses, i densament agrupades en inflorescències, freqüentment ultrapassades per les fulles, que són allargades.
A Toès n’hi ha un poc en sòl gairebé nu i ben trepitjat al costat del pont sobre la Tet.
Era (és?) una planta utilitzada al Baix Empordà com a diürètica, per eliminar càlculs renals (sorretes, tal com deien habitualment els afectats). Sovint es recol·lectava per error. La planta desitjada era Herniaria glabra, amb la qual es confon. Difereix d’aquesta darrera pel seu aspecte grisenc, en tenir les fulles i els calzes pubescents. Sortosament, aquesta propietat medicinal també la té.
Un altre fet curiós és el nom popular del tàxon a la subcomarca de la vall d’Aro, herba sabonera. Mai vaig trobar ningú que m’expliqués algun ús que en justifiqués el nom vernacle. Probablement es va perdre perquè no va passar a una nova generació, com tants altres usos perduts en aquestes darreres dècades.
El que me fa pensar això és que la planta conté saponines i, sobretot, l’us recollit al Glossary of Indian Medicinal Plants (Chopra. R. N., Nayar. S. L. and Chopra. I. C.  (Including the Supplement). Council of Scientific and Industrial Research, New Delhi. 1986): l’extracte aquós de la planta és un netejador de mans, fent que la pell sigui suau i flexible. En aquest text també es recull l’utilitat de la planta pel mal de coll.

Euphorbia helioscopia subsp. helioscopiaLleterola d’hort

És una herba anual molt comuna, verda, gairebé sense pèls, erecte, de tija única o un poc ramificada des de la base, que pot arribar a fer gairebé mig metre d’alçada i que creix, com bé indica el seu nom popular, en horts, però també en llocs alterats, és a dir, en indrets amb vegetació ruderal. A Toès és present en herbassars al costat de la RN116 i en molts altres llocs prop de les cases.
La inflorescència de les eufòrbies és molt curiosa, fet que permet distingir aquest grup de plantes ràpidament. Hi ha una flor femenina central pedunculada i grups de flors masculines, amb un sol estam cadascuna, acompanyades  de quatre o cinc peces nectaríferes, que tenen forma de mitja lluna, croisant, etc, i disposades dins d’un involucre format per cinc bràctees, que es poden confondre amb les fulles.
En aquesta espècie la inflorescència sol tenir 5 radis llargs i ser força plana, i la càpsula és llisa, glabra i amb l’estil bífid (dividit parcialment en dos lòbuls). Les tiges són normalment gruixudes i vermelloses, caràcters que faciliten la determinació de l’espècie del bon grapat d’eufòrbies que hi ha.
 Les fulles són espatulades o en forma d’ou invertit, amb la part més ample a l’àpex, i enteres o una mica dentades cap a la part superior.
El líquid lletós blanc que segrega la planta (làtex) en ser tallada és irritant i, a la comarca on sóc nat, al Baix Emporda, era utilitzat per cremar berrugues. No he pogut recollir cap ús al vilatge. Cal vigilar sempre que no toqui ferides o vagi a parar als ulls o a altres llocs sensibles del cos.
S’han recollit usos d’aquest tàxon en altres llocs (medicinals i comestibles), segons he pogut llegir al web www.pfaf.org. Feu-hi una mirada, si voleu ampliar coneixements.

Ficus caricaFiguera

Us afegeixo un article escrit per la Mònica, amb la meva col·laboració, a la revista del grup de natura Sterna, de la vall d’Aro, al Baix Empordà, on trobareu informació diversa d’aquesta planta tan coneguda, i ara poc utilitzada als nostres països, encara que no ho sembli.
A Toès n’hi ha, naturalitzada, al costat del canal de reg, al camí que va al Fornàs i a Llar, i al camí Ral que va als banys.
L’article de la figuera el podeu trobar en pdf aquí o a la revista Sterna, núm 6, pàgina 20
L’enllaç que us escric és a totes les revistes publicades, on hi podreu trobar moltes coses. www.grupnaturasterna.org/sterna-la-revista/

Rorippa nasturtium-aquaticum subsp. nasturtium-aquaticumCreixens, Créixec, Morritort d’aigua, etc

És una herba perenne de la familia de les crucíferes, com la col o els naps, que viu en basses, rierols, fonts, recs, vores d’aigua, etc, i pot passar del mig metre d’alçada.
No té pels, les tiges són buides per dins, dretes, però ajagudes i radicants a la base, les flors tenen 4 pètals (en forma de creu) menuts de color blanc o de vegades rosa i les fulles són retallades (compostes, pinnatisectes o pinnatipartides). Les inferiors normalment més grans i amb el folíol terminal arrodonit o ovat.
És una planta rica en nutrients molt preuada i molt recomanable d’utilitzar per menjar o per guarir problemes de salut, però cal anar en compte si és de procedència silvestre, sobretot si ha estat recollida a prop d’on hi ha animals, perquè pot transmetre cucs paràsits (trematodes). La cocció els destrueix. Cal saber, també, que pot interferir el metabolisme del paracetamol.
Les fulles tenen moltes vitamines i minerals, com per exemple vitamina C i ferro, i les podem menjar crues o cuites en amanides, en sopes, bullides amb altres verdures, etc. Les granes les podem utilitzar germinades o molades i la planta entera afegir-la a batuts verds.
És una herba amb nombroses propietats medicinals registrades. Cerqueu informació en bibliografia especialitzada, si ho desitgeu.
A la comuna la podem trobar al canal de reg del camí al Fornàs i a Llar i en diversos punts a la riba de la Tet.
Juglans regiaNoguera, Nouera, Noguer

És un arbre caducifoli introduït de la mediterrània de l’est que es cultiva a la muntanya mitjana i a la plana. De vegades és subspontani al bosc de ribera. A Toès n’hi ha als marges del riu Tet i del Carançà al seu pas pel vilatge. També se’n troben  peus en marges de feixes abandonades.
És una espècie monòica, és a dir, que en un mateix arbre hi ha flors masculines i femenines, però separades, no compartint una mateixa estructura com és el cas de les plantes hermafrodites. Les masculines s’agrupen en espigues pèndules (aments) i les femenines en petits grups o bé són solitàries. Les fulles són aromàtiques, compostes, amb folíols el·líptics o obovats, grans i en nombre imparell. La capçada és arrodonida i l’escorça grissenca i fissurada amb els anys. Pot arribar als 30 metres d’alçada.
La llavor, que és l’element més conegut d’aquesta planta, es menja crua i es fa servir sencera, a trossets o molada en pastissos, pans, gelats i menjars diversos, dolços o salats. També se n’extreu oli, que es sol fer servir en amanides o per cuinar. La saba es pot concentrar i fer-se servir com edulcorant. Els brots i les fulles joves són adequades per fer un bon te i per fer ratafia o altres licors d’herbes, igualment que els fruits verds, molt tendres. Cal assegurar-se que ho siguin per no beure un glop de quelcom ben amargant. Proveu de macerar un bon grapat de fulles tendres (20-25 grams) en un un litre d’aigua durant un dia. A aquesta barreja hi podeu afegir alguna planta més, rica en sucres, per exemple un trosset menut esquixat d’arrel de regalèssia,  o bé de regalèssia de muntanya (Trifolium alpinum) o de polipodi (Polypodium vulgare).
Aquest arbre ha estat utilitzat en medicina popular per a tractar una llarga llista de malalties, i la indústria farmacèutica actual també el fa servir per elaborar medicaments. Podeu trobar molta informació a internet i en bibliografia especialitzada.

Polygonatum multiflorum –  Segell, Segell de ram, Segell de salomó, etc

És una herba rizomatosa, és a dir, que té una tija subterrània amb aspecte d’arrel, sense pèls, amb la tija blincada en forma d’arc, que pot fer més de mig metre de llargada, i les fulles, que són alternes, sense pecíol o molt curt, posades més o menys en dos rengles. Tenen forma d’ou o bé són amplament lanceolades.
Les flors són  tubuloses, de color blanc verdós, penjades i solitàries i/o en grups de 2 o més. Aquest darrer caràcter i el fet que són inodores distingeixen aquest tàxon del seu parent més pròxim, el P. odoratum. El fruit és una baia de color negre blavós.
La tija arquejada i la grandària i disposició de les fulles amaguen les flors, que en descobrir-les hom queda meravellat de la bellesa i l’estructura de la planta.
Creix en llocs frescs, humits i rics en nutrients, com per exemple boscs caducifolis. A Toès n’hi ha a l’entrada del congost de les gorges i en llocs frescals propers al Carançà.
És una planta que ha estat utilitzada des de fa molts anys per guarir problemes de salut diversos, entre ells la tuberculosi. També s’ha fet servir per menjar (brots, arrels…), però el seu grau de toxicitat ho desaconsella. Cal recerca que aporti dades i aclareixi en quines condicions és segur fer-ho.

Borrago officinalisBorratja, Pa i peixet, Borraina

És una herba anual, generalment vigorosa, dreta, ramificada, densament coberta de pèls eriçats, de color gris verdós, que pot arribar a fer més de mig metre d’alçada. 
Les flors són habitualment d’un blau clar brillant, i rarament rosades o blanques, amb els estams molt sortits i reunides en cimes força laxes. Té una roseta de fulles basals grans, que ajuda a determinar la planta abans que tregui la tija, i les fulles caulinars molt més menudes, essent les de la part alta de la tija sèssils i més o menys amplexicaules.
Es troba en marges, horts, llocs alterats, prop de cases, etc. i és rarament cultivada actualment. A Toès la seva presència és casual. Ha sortit en una jardinera al pàrquing de les gorges del Carançà.
Les flors (i les fulles) tenen un gust i una fragància que recorda al cogombre i es fan servir en amanides i per fer begudes. També se n’extreu un pigment per donar color al vinagre. Podeu fer-ne te o bé macerar-ne un grapat amb aigua i suc de llimona durant un grapat d’hores per obtenir una beguda ben bona.
Les fulles tendres poden ser menjades crues en amanides (millor ben tallades, pels pèls) o cuites com els espinacs, per exemple. Les tiges pelades es poden menjar bullides (cuites amb trumfes queden molt bé) i deshidratades s’utilitzen  per aromatitzar begudes. De les granes se n’extreu oli comestible.
Pel que fa a virtuts medicinals en té un bon grapat de registrades. Podeu trobar fàcilment informació en textos especialitzats.
Cal saber que la planta, excepte les granes, conté petites quantitats d’alcaloides que poden afectar el fetge de les persones. Cal consumir-la amb prudència o evitar-la en cas de problemes hepàtics o d’altre tipus.
Cistus albidusBotja blanca, Estepa blanca, Estepera, Rentaplats, etc.

És una planta perenne, peluda, grisa, amb abundants branques dretes o ascendents, que pot arribar a més d’un metre d’alçada. La podem trobar en brolles, garrigues, llocs erms, secs o degradats, etc. A Toès n’hi ha en llocs secs, pedregosos i assolellats, com per exemple a l’inici del camí que va a Fontpedrosa, prop del pàrquing de les Gorges, compartint espai amb estepa de muntanya i altres tàxons
Les fulles són ovades, el·líptiques o lanceolades, peciolades, oposades i ben peludes per les dues bandes, també de color gris i de tacte suau i rugós. 
Les flors normalment són rosades i reunides en cimes umbel·liformes terminals.
Pel que fa a usos jo només coneixia la utilització al nord d’Àfrica de les fulles per fer un te per a problemes digestius, i també el seu us com a substitut del tabac.
Llegiu els usos que es descriuen en els següents enllaços:
https://ca.m.wikipedia.org/wiki/Estepa_blanca
www.etnobotanica.net/la-cistus-albidus-estepa-o-jara-blanca/

Plantago lanceolataPlantatge de fulla estreta, Plantatge lanceolat, Herba dels cinc nervis

És una herba perenne molt comuna, que pot arribar a gairebé un metre d’alçada, o bé no aixecar de terra pas més de 10 cm. És fa en herbassars, prats, cultius, gespes, etc.
Les fulles es disposen en rosetes basals i són lanceolades, normalment sense pèls, o gairebé, i atenuades en pecíol. Les flors s’agrupen en espigues en forma d’ou o allargades, de color fosc, però amb enteres penjants de color blanc, que fa atraure la mirada degut a la curiosa forma que té la inflorescència. Les granes són molt menudes.
A Toès en podem trobar pels voltants del vilatge en herbassars.
Les fulles “molt” joves es poden menjar crues o cuites i les granes cuites, o moltes i afegides a sopes, farines, etc. Un ús curiós, que me va explicar un amic fa temps, és aixafar bé amb els dits una inflorescència immadura i escampar-la en una amanida, per exemple. La flaire és de bolets.
És una planta amb nombroses aplicacions medicinals. Trobareu molta informació en llibres editats i a internet. Els meus pares i avis feien servir les fulles per curar les llagues de la boca, per rentar els ulls irritats i per guarir les torçades de peu. En aquest darrer cas les matxucaven i posaven la pasta al voltant de l’articulació inflada embolicant-la amb una gassa. Cada 12 hores la canviaven.

Lepidium draba subsp. drabaBàbol, Capellans, Coleta, Farots, Pàpola, Guixes

És una herba perenne que fa brots laterals subterranis que neixen a la base de la tija (estolons). Per aquest motiu és típic trobar-ne colònies denses, sobretot als costats dels camins o en vores de camps de conreu, però també en altres llocs amb vegetació ruderal. Pot arribar als 60 cm d’alçada.
A Toès n’hi ha alguns peus en un tros de terra erma d’una casa inhabitada.
Les tiges són dretes i sovint ramificades, i les flors són de color blanc, molt nombroses, agrupades en inflorescències denses planes. Les fulles són ovades o oblongues, peciolades i una mica dividides o dentades les inferiors i sense pecíol, amplexicaules (que abracen la tija) i enteres o una mica dentades la resta.
Les fulles joves es poden menjar cuites o crues, i quan són fetes, que tenen gust picant intens, es poden fer servir com a condiment, i les granes també.
Pel que fa a usos medicinals, les llavors s’han utilitzat per a tractar problemes de gasos i la planta entera com a remei antiescorbútic (malaltia deguda a la manca de vitamina C).

Euphorbia serrataLleteresa serrada, Lleterola, Lletrera bona, Lletrera serrada, Herba de llet

És una planta perenne de la família del ricí, les euforbiàcies, que creix en marges, prats secs, llocs erms, camps de cereals, etc. i sol arribar al voltant del mig metre d’alçada. A Toès n’hi ha un peu al costat de la parada de l’autobús i en diversos llocs, molt eixuts, al camí Ral que va als banys, al límit del terme municipal amb el de la comuna de Canavelles.
Aquesta herba sol tenir diverses tiges, i de vegades moltes, que són una mica ramificades, no té pèls i és dreta. Destaca pel seu color verd-groguenc, que la fa molt atractiva i llampant. 
Un altre caràcter destacat és el dentat amb aspecte de serra de les fulles, incloses les bracteals, que embolcallen les flors. El nom de l’espècie fa referència a aquesta característica, que la diferencia de les altres eufòrbies. Aquestes són una mica coriàcies, les bracteals amplament ovades o en forma de cor i les de la tija lanceolades o linears i sense pecíol. Les inflorescències tenen entre 3 i 5 radis que poden ser ramificats fins a 3 vegades.
Les glàndules, un altre element característic de les eufòrbies, tenen forma de croissant amb les banyes curtes i obtuses. La càpsula és llisa i no té pèls, i les granes són molt petites i llises.
No en conec usos llevat del seu aprofitament com a planta ornamental degut a la seva bellesa i a l’escàs requeriment d’aigua.
Feu una mirada a la pàgina de la wikipèdia en català on hi trobareu informació diversa d’aquest tàxon. https://ca.m.wikipedia.org/wiki/Lleteresa_serrada